Hi ha dues maneres fàcils d’anar al sud en temporada alta sense problemes d’aparcament. La primera és a Sant Tomàs, on hi ha dos parkings que no te’ls acabes. La platja pròpiament de Sant Tomàs ni fu ni fa, però si segueixes un tros més arribes a la zona de Binigaus que està molt bé i no massa concorreguda. Aquest any hi vam anar el primer dia a la tarda, després d’una mica de pluja, i estava molt xula. Poca gent i l’agua tranquila i increïblement transparent.
Jocs que fan una mica d’angúnia.
Vam aprofitar per estrenar les màscares de snorkel, la roca de davant de la platja és un bon lloc per veure peixos. És una passada com neda el Fèlix amb això!
I ens vam trobar un frisbee que ens va acompanyar la resta de dies.
I per acabar, posta de sol i sopar al xiringuito de Sant Tomàs. Queden inaugurades les vacances.
La segona forma de sud aparcable és Cala Mitjana, que té un parking enorme a peu de carretera (arribant a Cala Galdana) des d’on arribes a la platja en uns 20 minuts per un camí molt fàcil (tot i que de tornada fa pujada). Ja no existeix el parking a peu de platja de quan érem joves però això és el que més se li assembla.
A mi Mitjana i Mitjaneta sempre m’han agradat i en certa forma estan «underrated». Hi ha molta ombra i sempre hi hem estat molt bé. Hi vam anar l’últim dia, un dissabte al matí de molta calor, i hi havia molta gent. De fet hem anat a manifestacions amb menys gent que la que baixava pel camí amb nosaltres.
Som molt de camuflar-nos en l’entorn així que per primer cop a la vida vam portar nevera a la platja 🙂
Però malgrat tot la cala segueix sent molt xula i aquí no hi ha postureo, només molta gent gaudint d’un dia de platja. Vindria a ser la nostra platja concorreguda preferida 😉 Aquell dia hi havia alguna onada però l’aigua molt clara i transparent.
La idea d’anar-hi va ser del Bruno, que volia saber des d’on saltava la Mireia de jove. Bueno, va saltar un sol cop, pero por un perro que mató… Encara avui hi ha gent saltant. A mi no m’hi trobaran, i espero que als nens tampoc durant molts anys…
One thought on “el sud aparcable (III)”