històries de les nostres platges: vagues, barraques i el millor pà del món

El tema platja sempre l’hem tocat més aviat a Menorca.

O a l’Empordà.

Per tot allò del verde de los pinos y l’amarillo de la genista. Y es que yo nací en el Mediterráneo.

Però Ciutat Vella també té les seves platges: Sant Sebastià (on l’hotel vela) i la Barceloneta (on acaben els carrers del barri), amb Sant Miquel entre totes dues, més o menys on arriba el Passeig Borbó.

La veritat és que tenir una platja al costat de casa té les seves avantatges. Hi pots quedar amb les amigues per fer un bany a la tarda-vespre.

I fora de l’estiu tens un sorral enrome per tu sol, de l’hotel vela a les torres Mapfre. Em va quedar curiosa la panoràmica.

la barceloneta

Evidentment les platges estan al barri de la Barceloneta, que és el que ens faltava per veure de la ciutat vella després del “Gòtic”, la Ribera i Sant Pere, i el Raval. Però la Barceloneta no sempre ha estat aquí. De fet fins el segle XVIII tot el barri era sota l’aigua, i la línia de la costa arribava fins a la Ribera.

La construcció i ampliacions del port, junt amb l’illa de Maians, van anar creant el sorral on ara hi ha el barri. El primer intent d’urbanització va ser a principis del segle XVIII per recolocar els veïns de la Ribera a qui s’havia expulsat per construir la Ciutadella. Es van arribar a donar títols de propietat, amb preferència per qui tingués activitats relacionades amb el mar, però el projecte no va tirar endavant en part perquè la gent benestant no volia anar a viure fora muralles. Altres, sobretot pescadors, van acabar vivint en barraques o cabanes al sorral.

No va ser fins el 1753 que es va crear el barri, seguint el projecte de 1749 de l’enginyer Juan Martín Cermeño. Planificació racional, amb carrers en quadrícula i mansanes estretes i allargades.

Plànol de 1762

 

Totes les cases eren iguals, amb planta baixa i un sol pis. Evidentment després es van anar modificant, però al barri encara en queda alguna com la Casa del Porró, construïda el 1761 i restaurada el 2011.

Tots tenim, o almenys jo, la imatge de la Barceloneta com un barri mariner.

Moll de la Barceloneta (Passeig Borbó), 1874

Pescadors a la platja, 1910

 

Encara avui hi ha la Cofradia de Pescadors de Barcelona al Moll del Rellotge, on es celebren dues subhastes diàries.

Però la veritat és que molts dels seus habitants van arribar del camp per treballar a les primeres indústries de la ciutat. Igual que va passar amb el Raval, la Barceloneta va créixer ràpidament durant el segle XIX pel procés d’industrialització. Eren els dos barris on encara hi havia lloc a la ciutat vella, però es van omplir aviat.

Plànol de 1862

 

De fet al propi barri s’hi va instal·lar molta indústria. Per exemple el 1841 la Sociedad Catalana para el Alumbrado por Gas, precursora de l’actual Gas Natural, hi va construir la primera fàbrica de gas de la ciutat. Digueu-me ignorant però fins ara no sabia la diferència entre el gas ciutat (el que es fabrica) i el gas natural (el que vé d’Algèria).

Es va enderrocar el 1989 i s’hi va fer el Parc de la Barceloneta. Ara només queda la torre d’aigües, de 1905.

Al costat de la seu central de la companyia.

Una altra indústria destacada del barri va ser la Maquinista Terrestre i Marítima, fundada el 1855.

Van marxar el 1965 però es van descuidar l’arc de l’entrada i un carrer amb el seu nom.

Van anar a parar a Sant Andreu, on ara hi ha un parc i un centre comercial amb el mateix nom.

La Maquinista va protagonitzar, junt amb la SEAT, la Harry Walker i altres, les grans vagues obreres de finals del franquisme. Alguna cosa a veure hi va tenir la família 😉

No era un tema que parléssim habitualment, però pocs dies abans que morís jo ja tenia bastant avançat aquest post i ho vam estar comentant. Era l’últim dia que vam anar al Norte i la veritat és que ens ho vam passar bé.

Però tornem a la Barceloneta, que continua sent un barri ben agradable. Si s’eviten les zones més properes a la platja que semblen una mica Lloret (with all due respect), encara és ple de carrers tranquils per passejar.

Amb les cases obertes, amb vivendres minúscules als baixos i la roba o els ocells al carrer.

Però la nostra activitat principal a la Barceloneta sempre ha estat comprar el pà al forn Baluard. Concretament el que es diu Barceloneta és el millor pà del món, admetré poques discussions sobre aquest tema 😉 Ja fa anys que hi anem regularment a recarregar existències.

I en sortir aprofitem per jugar una estona al parc de davant.

O anar a la platja a jugar o a prendre algo al Santa Marta, un clàssic de la família.

IMG_20131226_100723

les platges

Aquesta mania que tenim de banyar-nos al mar és relativament nova, com a molt del segle XIX. La gent rarament sabia nedar, i menys en mar obert. Però a mitjans del XIX es va posar de moda banyar-se al mar, sempre amb el pertinent aval mèdic. El que fins llavors sempre s’havia desaconsellat, ara ho curava tot. A les platges de la Barceloneta es van obrir els primers establiments que permetien combinar els banys al mar amb banys en banyeres o piscines. Eren com una mena de balnearis on també es feia vida social, sempre separats per sexes i amb noms com els banys de la Senyora Tona o de Salé, Astillero, Sant Miquel, Sant Sebastià, la Deliciosa, Junta de Damas, Neptuno, Pompeya, Baños Orientales, la Sirena o el Tritón.

S’utilitzava una corda per entrar al mar.

Les primeres golondrinas, inaugurades el 1884, arribaven fins aquesta zona des del final de La Rambla.

Un dels establiments més emblemàtics eren els banys de Sant Sebastià, que van ser el primers en habilitar una zona de banys que permetia la coexistència d’homes i dones. Allò dels feliços anys 20, amb casino i tot. Quin escàndol!

Aquests establiments van ser especialment populars durant els anys 20, però alguns van sobreviure fins als anys 80 o inclús començaments dels 90. Aquí teniu per exemple unes fotos dels de Sant Sebastià del 1982 (es van enderrocar el 1988).

Durant molts anys hi va continuar havent trossos de platja “privats”, i la resta s’anomenava playa libre.

Encara en parlàvem l’altre dia amb el Pesqueira, un amic de la família i soci del Club Natació Barcelona de tota la vida, que recordava que ells tenien un tros de platja fins ben bé l’època dels Jocs Olímpics.

Però a part dels establiments de bany, un altre tret característic de les platges de la Barceloneta eren els merenderos on menjar peix acabat de pescar, que van acabar sent els famosos chiringuitos a peu de platja, molt populars a partir dels anys 50.

Els Jocs Olímpics van comportar grans canvis per tota aquesta zona. Allò que diem sempre dels esdeveniments de Barcelona. Fins llavors la Barceloneta no tenia accés directe a les platges, ja que la primera línia era plena d’edificis.

Aquells anys es van enderrocar i es va obrir el Passeig Marítim.

Alguns d’aquests edificis devien ser magatzems o tallers, però junt amb això es van destruir els banys i els chiringuitos, i amb ells una part de la història del barri i de la ciutat. Per exemple els Banys Orientals es van enderrocar el 1990.

I els últims chiringuitos el 1994.

L’operació es va completar el 2008 amb la construcció de l’hotel vela i el passeig Mare Nostrum que hi porta.

Fins i tot a mi, que no hi havia anat mai, em genera certa nostàlgia d’una Barcelona que ha anat desapareixent.

Que segur que era cutre, però potser ens hem passat de llarg.

el port

Abans d’obrir-se el passeig a la Barceloneta, el més semblant que teníem era l’Escullera o Rompeolas del port, on recordo haver anat de petit. S’hi podia arribar amb les Golondrinas, i algun cop hi havíem anat en bici crec.

De nit sembla que s’hi feien altres coses 😉

Ara és on desembarquen els creuers, i diuen que fa pocs anys s’ha millorat l’accés per vianants i bicicletes. Algun dia hi haurem d’anar.

Pels Jocs també es va rehabilitar tot el Port Vell, recuperant l’accés al mar tant des del Moll de la Fusta com des del de la Barceloneta (Passeig Borbó), que fins llavors estaven ocupats per tinglados (magatzems).


I el 1995 es va inaugurar el complex del Maremagnum al Moll d’Espanya i la rambla de mar que hi porta. A diferència del Moll de la Fusta i Borbó, que estan prou bé per passejar, el Maremagnum mai ha acabat de tenir vida fora del centre comercial.

Últimament han renovat el Moll del Dipòsit, el que fa cantonada, i ara s’hi veuen uns barcazos impressionants. Cada cop dóna més la sensació de ser una zona de luxe sense massa relació amb l’entorn.

I pensar que aquí és on tradicionalment hi havia les “pudes”, les tabernes de pescadors que no devien fer massa bona olor i que van originar els actuals restaurants del barri.

més enllà de la barceloneta

Una mica més enllà, des de davant del que ara és l’Hospital del Mar fins al Bogatell, durant bona part del segle XX hi havia el barri de barraques del Somorrostro. Va arribar a tenir 6.000 barraques i 30.000 habitants, i no es va enderrocar fins el 1966. Costa d’imaginar avui en dia.

Aquesta foto per mi és brutal, perquè a més és un lloc molt reconeixible (davant de l’hospital).

Sembla que allà va néixer Carmen Amaya cap el 1918.

Des del 2011 el darrer tros de la Platja de la Barceloneta es diu precisament Somorrostro per recordar el barri. Nosaltres hi jugàvem a volei.

IMG_1574

De fet tot el litoral que s’extenia més enllà de la Barceloneta era una barreja de barraques, zones industrials semi-abandonades (Sant Martí, i en concret el Poblenou, havia sigut el centre industrial de la ciutat), vies de tren i abocador incontrolat.

El front marítim tal com el coneixem avui també és fruit de la rehabilitació que es va fer pels Jocs Olímpics.

Es va construir la Vila Olímpica destruint l’antic barri industrial d’Icària (pels utòpics francesos), que en aquell moment estava mig (o del tot) abandonat.

Només es va conservar la xemeneia de Can Folch (es veu a la foto anterior) com a símbol d’aquell passat industrial. En pocs llocs es deu veure tant clar el pas d’una ciutat obrera i en revolta quasi permanent (allò de la Rosa de Foc) a una ciutat de serveis, turística i encantada d’haver-se conegut.

Es va construir el Port Olímpic i a tot el litoral de Sant Martí es van fer desaparèixer les vies del tren, es van crear zona verdes i es van rehabilitar les platges.

Aquesta va ser l’actuació urbanística més important dels Jocs, junt amb la construcció de les rondes. Té pinta que es recordarà durant molt temps, més que la Ciutadella de 1888 o el Montjuic de 1929 (tot i que haver començat el metro també té el seu mèrit).

La urbanització es va completar amb la zona de Diagonal Mar durant el Fòrum de les Cultures de 2004. Allà hi havia hagut el barri de barraques del Camp de la Bota, i s’hi van afusellar prop de 2.000 presos durant la postguerra i fins el 1952.

Per acabar us deixo un reportatge del 30 minuts sobre els barris de barraques de Barcelona. Alguns no van desparèixer fins just abans dels Jocs Olímpics!

One Response

  1. Eulalia says:

    La sierri explicaba la seva arribada al Somorrostro i com contruien las barraques i tot el desastre de barri.

Deja un comentario