Prepareu-vos que avui m’ha sortit llarg.
La Lola i el Bruno, i suposo que tots els nens, són aquòfils per naturalesa. A l’estiu, moltes tardes anem al CEM Ciutadella, a l’entrada del parc per la banda de l’Estació de França.
Al terrat hi ha una piscina descoberta.
Un lloc tranquil per refrescar-se.
I quedar amb les amigues.
El Parc de la Ciutadella està al barri de la Ribera, que és la part més baixa de la ciutat vella que ara queda a la dreta de la Via Laietana. Ja havíem comentat que la Barceloneta no va existir fins el segle XVIII, així que la Ribera, com indica el seu nom, era a tocar del mar. Per sobre seu té Santa Caterina i encara més amunt Sant Pere.
L’origen del barri de la ribera
L’origen del barri és la Vilanova del Mar, que va créixer fora les muralles romanes cap als segles X-XI. El seu moment d’esplendor va ser entre els segles XIII i XV, ja dins les muralles medievals, quan era el centre econòmic i comercial de Barcelona gràcies al comerç marítim de la Corona d’Aragó. Aquí van sorgir les primeres grans famílies burgeses de la ciutat, persones sense títols nobiliaris que vivien de l’intercanvi mercantil. Es van construir els seus palaus al Carrer Montcada.
Aquests palaus es van anar modificant, i molts d’ells es van acabar dividint durant el segle XIX per fer-ne pisos de lloguer. Després de la guerra es planteja la seva recuperació, que acaba duent a terme l’Adolf Florensa, a qui potser recordeu com l’autor principal de la gotificació del barri de la Catedral. Segons va escriure ell mateix, la restauració «daría a Barcelona una nueva zona de tanto atractivo sentimental y turístico como el barrio gótico». I quan parla de restauració, vol dir recuperar l’aspecte que suposadament podien tenir 600 o 700 anys abans. Aquí teniu per exemple el palau del número 15, els anys 1955 i 1964.
Hi ha dos elements que mai fallen en aquestes «restauracions», com tampoc a les del «gòtic»: les finestres coronelles i les galeries porticades. A tots els palaus del carrer es van fer intervencions similars.
L’any 1963 es va inaugurar el Museu Picasso justament al número 15, tot i que amb el nom de Colección Sabartés perquè evidentment al franquisme no li agradava Picasso.
Posteriorment es va anar ampliant fins a ocupar bona part dels números imparells (15 a 23), amb els 5 palaus connectats per un passadís interior..
L’Adolf Florensa tenia raó: el carrer Montcada ja fa temps que és un dels més visitats de la ciutat.
Però els grans comerciants medievals no només van construir els seus palaus, sinó que també van pagar la construcció de Santa Maria del Mar durant el segle XIV, sobre una altra església (Santa Maria de les Arenas) documentada des del 998.
La idea era que l’església fos dels feligresos del barri, ja fos perquè hi contribuïen econòmicament o perquè participaven en la seva construcció. La intenció era contraposar aquest model amb el de la Catedral, construïda en el mateix moment i que era el símbol de la reialesa, el clergat i la noblesa. Si la seva idea era impressionar i demostrar poder, la veritat és que ho van aconseguir.
el parc de la ciutadella
Però tornant al Parc de la Ciutadella, el seu nom prové evidentment de la Ciutadella Militar que s’hi va construir el segle XVIII un cop acabada la Guerra de Successió. L’objectiu de la ciutadella no era només defensar possibles atacs exteriors sinó evitar revoltes a la ciutat, que havia estat assetjada durant 14 mesos fins el famós 11 de setembre de 1714. La ciutat va quedar atrapada entre el Castell de Montjuïc i la Ciutadella Militar.
La primera pedra es va col·locar l’1 de març de 1716, i es necessitava un espai enorme tant per la pròpia ciutadella com per la distància de seguretat amb les construccions properes. Això va fer que s’enderroqués sense miraments una bona part del barri de la Ribera, es calcula que 38 carrers i més de 1000 habitatges.
Dos convents van quedar afectats. El de Santa Clara va ser destruït, i les clarisses van anar a parar al Palau Reial Major on van afegir pisos i modificar l’edifici fins que l’Adolf Florensa va passar per allà. El de Sant Agustí es va convertir en caserna, i els agustins van anar a parar al Carrer Hospital del Raval, per on passàvem cada dia de camí a la nostra antiga casa. Del Convent de Sant Agustí Vell es va conservar una part del claustre, que ara és un centre cívic amb bar i zona per nens.
Amb el temps es van dur a terme algunes millores urbanístiques a la zona, com l’obertura el 1802 del Passeig de l’Esplanada, que seria la primera àrea verda de Barcelona i recorria el que ara seria el Mercat del Born i el carrer Comerç. De fet el nom oficial era Passeig de Sant Joan, però no té res a veure amb l’actual. Fixeu-vos que en el mapa encara no apareix la Via Laietana, i que el Raval encara està relativament despoblat.
Finalment el 1869 es va entregar la propietat de la Ciutadella a la ciutat i es va començar el seu enderroc. Només es van deixar 3 edificis: la capella (actual Parròquia Castrense), el palau del governador (ara és l’IES Verdaguer) i l’arsenal, actual seu del Parlament.
El Parc actual es va construir entre 1873 i 1886, i s’hi va celebrar l’Exposició Universal de 1888.
Coincidint amb l’exposició, a més de la urbanització del Parc, també es van fer altres actuacions al voltant. Això es fa molt a Barcelona, aprofitar grans esdeveniment (les exposicions de 1888 i 1929 o el Jocs Olímpics de 1992) per moure diners, recuperar espais i fer intervencions urbanístiques.
Per exemple es va construïr l’Arc de Triomf, es van inaugurar les golondrines, es va començar a utilitzar la il·luminació elèctrica (en el propi recinte i en alguns carrers com la Rambla), i es va construir el Passeig Colón (i l’estàtua) on hi havia hagut la muralla de mar fins el 1881.
Després es va acabar omplint de cotxes, i no va ser fins els Jocs Olímpics que es va tornar a recuperar com a Passeig. De evento en evento y tiro porque me toca.
Com en qualsevol esdeveniment d’aquest estil, sempre hi ha una part més fosca. Les condicions laborals dels treballadors que van dur a terme totes les obres no eren les millors. De fet l’agost de 1888, en plena Exposició, es va fundar a Barcelona la UGT. Poc després el PSOE va celebrar aquí el primer congrés de la seva història. A més l’Exposició va provocar una gran inflació de preus a Barcelona, com passa sempre en aquests casos.
Però seguim. El zoo es va instal·lar al Parc de la Ciutadella el 1892 amb una col·lecció privada d’animals.
I entre 1911 i 1926 hi va haver el parc d’atraccions Saturno Park. Sembla mentida com semblen de «modernes» algunes fotos de l’època, són els coneguts com a feliços anys 20. Quin contrast amb els anys 30 i 40, tant a Espanya com al món.
el mercat del born
On hi havia el Passeig de l’Esplanada es va començar a construir el Mercat del Born el 1874, un dels primers edificis de ferro de la ciutat. El 1876 va entrar en funcionament com a mercat minorista del barri de la Ribera, però mai va poder competir amb la Boqueria i Santa Caterina.
Això va fer que el 1921 passés a ser el mercat majorista de la ciutat.
Fins que el 1971 va obrir l’actual Mercabarna i el mercat va quedar en desús. La idea era enderrocar-lo, però finalment es va restaurar entre 1977 i 1979, i va quedar tancat durant 25 anys. L’any 2002, durant les obres per instal·lar-hi la Biblioteca Provincial de Barcelona, s’hi van trobar les restes de les cases enderrocades per a la construcció de la Ciutadella. Després d’uns anys més d’indecisió, el 2013 es va obrir al públic. Avui en dia el mercat és una mena de barreja entre un jaciment arqueològic de la Barcelona del segle XVIII…
…i un símbol d’exaltació patriòtica.
Just davant hi ha la casa (espectacular) de la Naomi.
ENTRE casa i la piscina
El camí d’anada i tornada a la piscina també és interessant.
Passem per la Via Laietana, que tot i que tothom la critica, la veritat és que té edificis molt xulos. El problema és el soroll, és clar, però sempre s’ha de mirar cap amunt.
Aquest per exemple, al número 8 i construït el 1923, on ara només hi ha la seu de l’INE als baixos i s’està discutint què fer amb la resta.
O la Casa Cambó, al número 30 i del mateix 1923. La va dissenyar Adolf Florensa (no només es dedicava a restaurar) per encàrrec del famós polític, que es va instal·lar a les plantes superiors. Durant la guerra va ser ocupat per la CNT, i des del 2005 és un hotel de la mateixa família Cambó. És de l’estil de l’escola de Chicago, com força edificis d’aquest carrer. A favor.
Quan buscàvem pis per Ciutat Vella aquesta segona vegada, en vam visitar un a l’edifici del costat, el número 28. Aquest també és de l’Adolf Florensa i del mateix estil, construit el 1925. El pis era tot nou (típic fondo buitre que va comprar i reformar l’edifici sencer), amb bones vistes sobre Sant Àgata. Però el millor eren les vistes de 360 graus des del terrat de dalt. Espectaculars, llàstima que no vam fer foto. La Catedral a una banda, Santa Maria a l’altra, el mar, el Tibidabo…
A baix de tot de la Via Laietana hi ha l’edifici de Correus, de 1926. Ara seria inimaginable fer un edifici així per una oficina de correus.
Fins el 1972 hi havia una estació de metro que encara es pot veure a la L4 direcció La Pau.
L’entrada era just davant de Correus, on fins no fa tant encara hi havia un reixa enorme al terra per on de tant en tant sortia tot d’aire quan passava el metro. Recordo que de petit em feia gràcia 🙂
Sempre recordo anar amb l’Eulàlia a la part de darrera a veure com corrien els sacs plens de cartes. Ara ja no hi ha ni sacs ni ganxos transportadors, però el Bruno està molt interessat en el tema des que li vaig explicar. M’ho pregunta cada dia que hi passem, tot i que no acaba de tenir clar si hi anava amb l’Eulàlia o amb el tiet Poly 🙂
Si seguim trobem els Porxos d’en Xifré, on hi ha el 7 Portes des que es va construir l’edifici (la Casa Xifré) el 1836.
La primera fotografia (bé, daguerrotip) d’Espanya es va fer justament aquí el 10 de novembre de 1839. El va fer Ramon Alabern des d’una terrassa de Pla de Palau, i va ser tot un esdeveniment social. El resultat es va sortejar, va tocar el número 56, el guanyador es va endur al cap d’uns dies el daguerrotip a casa, i mai més se n’ha sabut res. Per l’anunci de l’esdeveniment, però, sabem que
Si el tiempo lo permite, se sacará una vista de la Lonja y de la manzana de la casa Xifré, por lo que se previene a los vecinos de estos edificios que se retiren de sus balcones y ventanas durante los pocos minutos de la exposición… si algún espectador se desentiende de este ruego, quedará su indocilidad indeleblemente marcada en la plancha.
Aquí teniu una recreació de com podia ser, tenint en compte que la imatge està invertida (a l’esquerra apareix la Llotja i a la dreta la Casa Xifré).
La Llotja ja existia al segle XIV i era el centre dels grans intercanvis mercantils que hem comentat. L’edifici es va refer totalment durant el segle XVIII, i va ser la seu de la Borsa entre 1915 i 1994.
El primer daguerrotip que es conserva és de 1848, i mostra la casa Vidal-Quadras (avantpassats del polític), just al costat de la casa Xifré (tots dos eren indians enriquits a Amèrica). Aquí teniu la comparació amb l’actualitat, amb l’original desinvertit per facilitar la feina. A l’original encara hi ha la muralla de mar de la que parlàvem abans.
Ja just abans d’arribar a la piscina ens trobem l’Estació de França, construïda per l’Exposició Universal de 1929 sobre una estació anterior de 1878 que ja tenia el mateix nom.
Sempre els ha agradat anar-hi a veure els trens, i és on anem a veure els reis.
la ribera mon amour
Però el millor de la Ribera no són ni el carrer Montcada, ni Santa Maria del Mar, ni el Parc de la Ciutadella ni l’Estació de França. En aquest barri hi ha els carrers amb els noms més bonics de tota la ciutat, i també els més agradables per passejar-hi. In my opinion.
Molts d’aquests noms provenen d’antics oficis, ja que els seus membres s’agrupaven en un mateix carrer i es constituïen en gremis. Els gremis, sorgits a partir del segle XIII, servien per pactar preus, establir normes o formar nous artesans. Eren estructures molt tancades, amb els seus estatuts i sants, i van arribar a controlar bona part de l’economia de la ciutat. A partir del segle XVI també contribueixen a la defensa de la ciutat amb la Coronela, sota les ordres del Conseller en Cap de Barcelona.
Al barri n’hi ha molts exemples, com el Carrer Cotoners on viu la Lula.
Mirallers, que és el nom de la classe de P1 del Bruno (ell li diu «el meu carrer»).
Agullers, on ja fa quasi 10 anys que comprem el vi, el formatge i el pernil.
I també el xoriço de Joselito, que habitualment no té temps d’arribar a casa 🙂
Flassaders i la Hoffman.
O Sombrerers, on comprem els fruits secs.
I n’hi ha molts altres, com Argenteria, Corders, Carders, Calders, Assaonadors, Vidrieria, Esparteria o Espaseria. Alguns també fora de la Ribera, com Llibreteria i Dagueria a l’altra banda de la Via Laietana, o Escudellers al costat de casa. Compareu aquests noms amb els del Barri de la Catedral, plens de sants, reis i bisbes, representants d’un poder molt més tradicional.
Però els noms curiosos no acaben amb els gremis. Per exemple Sabateret amb el Pim Pam.
O més amunt Allada Vermell, on sopem sovint a Pizza Paco (i fa molt molt temps preníem mojitos a Casa Paco). La plaça / passeig es va obrir el 1992, quan es va enderrocar l’illa de cases que hi havia entre el Carrer Allada (alguna cosa relacionada amb els alls) i el Carrer Vermell (probablement d’algun producte d’aquest color que utilitzaven els blanquers).
O el Carrer Malcuinat, en dubtós honor a un antic plat de menuts de xai que es servia als mariners de pas.
I altres com Barra de Ferro, Esquirol, Banys Vells, Hostal de Sant Antoni, el Pou de la Cadena o el de la Figuera, la Volta dels Tamborets o la d’en Bufanalla, Pescateria, Formatgeria, Cremat Gran i Xic, Canvis Vells i Canvis Nous, la Plaça de la Llana, el Carrer dels Ases o el de les Mosques.
If I were a rich man, ya ha deedle deedle, bubba bubba deedle deedle dum.
Molt be. M’ha agradat molt.
Hi ha dues coses que m’han fat especial gracia. Una es que cites l’Institut Verdaguer i l’altra el Metro de Correus
L’Institut Verdaguer es on em vaig anar a examinar jo durant tot el Batxillarat, ja que la meva escola no era reconeguda i ens anavam a examinar cada final de curs a lL’Instirut Verdaguer, al parc
El Metro de Correus el recordo perfectament per jo no el recordo davant de Correus sino al costat, baixant Via Laietana a la dreta, just abans d’arribar a la cantonada de Correus. El Metro baixava per Barcelona i es dividia entre Liceu i Correus
Totes aquestes histories estan molt be a mi en fan pasar un bon rato i cada dia em quedo amb les ganes de anar-hi a pasejar. lo de les saques de correos queda com molt antic pero en aquella epoca era una novetat, no ens ho perdiem cap dia.
El comentari ha desaparegut i veig que els altres i son tots. No el debia envia. En va agrada molt i tinc ganes de veure molts d’aquells carres. La botiga de fruits secs i habia anat un dia amb en Fernando per veure com torraben el café. En va fer gracia lo de les saques de correos ara fa riure pro en aquell moment era una modernitat.
Eulàlia, ara he recuperat el teu primer comentari.