històries de la nostra feina (II): addendum

Just abans de Nadal hi va haver un parell de novetats en relació a les històries de la nostra feina.

La primera és que el dimecres 20 vaig fer una sessió al SISAP on vam tractar des de la Barcelona romana i medieval (o medievalitzada) fins a la industriaització, la construcció de l’Eixample i la història del nostre edifici. Teniu totes les imatges que vaig fer servir en aquest àlbum.

La segona novetat és que el cap d’infraestructures de l’ICS va preparar una sessió nadalenca sobre la història de l’edifici, amb visita inclosa a alguns racons curiosos o poc coneguts. Ens en vam assabentar per casualitat i a l’últim moment (gràcies Esme!) però la Mireia i jo ens vam poder apuntar a la segona tanda. Divendres 22 a les 11h a la sala àtic.

Primer ens va fer una petita introducció històrica, però nosaltres ja ens ho portàvem quasi tot après 🙂 La casa Bonet, la bomba del Coliseum, l’arquitecte Lluís Bonet, l’INP, etc. Ens va confirmar que l’edifici segueix sent propietat de l’INSS, tot i que efectivament va estar a punt de traspassar-se el 2011. La Generalitat tenia la intenció de vendre’l per fer caixa, així que la broma del Zara al vestíbul no anava tan desancaminada 😉

Després ens va explicar a grans trets l’estructura de l’edifci: planta baixa, 5 plantes senceres més, una sisena planta que no arriba a la façana perquè té terrassa, i un torreón central sobre seu. Tot això amb tres façanes, cosa que com a arquitecte semblava fascinar-li per la complicació que afegeix: una llarga a Gran Via, una curta a Balmes, i la de la cantonada on treballem nosaltres.

La visita la vam fer de dalt a baix. Vam començar a la sala àtic, que està justament en el torreón central i té unes vistes espectaculars de 360 graus sobre tot Barcelona.

Abans de ser una sala de reunions, va ser primer una mena de centre social pels treballadors de l’INP, i després una guarderia (molta gent encara l’anomena així). Tota la zona del seu voltant està molt desaprofitada, el jefe sempre diu que ens hi hauríem de traslladar 😉

La sisena planta eren vivendes. Era una mica Arriba y abajo però en una única planta. Allà hi havia la vivenda del director de l’INP, on ara hi ha l’assessoria jurídica i es conserva per exemple la llar de foc. Tenia un ascensor directe al seu despatx!

Mentre que a la mateixa planta hi havia els domicilis dels porters. En vam poder visitar un que ara està abandonat.

  

Com dèiem la sisena planta té terrasses, tot i que no massa accessibles. Llàstima!

Les plantes tercera, quarta i cinquena són les que queden per sobre de la claraboia central. La idea de tot l’edifici era que hi hagués llum natural a tot arreu, tot i que després s’han anat tancant molts espais en petits despatxos.

Inicialment aquestes tres plantes les ocupaven oficines que l’INP llogava a altres empreses, com per exemple Fecsa (on anava l’Eulàlia) o l’agència de viatges que teníem al costat quan treballàvem a la quarta planta. Per consens popular, confirmem que només hi vam estar del 2006 al 2008, on ara hi ha part de l’Àmbit de Barcelona.

Ara ja no queden empreses externes, però a la cinquena planta encara hi ha algunes URE de l’INSS (ja que són propietaris…). Tota la resta ja l’ocupa l’ICS o els seus allegados.

Inicialment a aquestes plantes només s’hi accedia per les entrades dels dos extrems (Balmes 22 i Gran Via 591), però no per l’entrada central de l’INP (a la sisena continua sent així). A tots els efectes eren plantes externes a l’INP, com si fos un altre edifici.

De fet nosaltres encara hem vist porters privats (no de l’ICS) en aquestes dues entrades, i em va semblar entendre que algun d’ells encara vivia a la sisena planta fins no fa massa anys.

Si seguim cap avall, les plantes baixa, primera i segona eren les que ocupava l’INP. Per això és un únic bloc amb una estètica homogènia. Aquesta és la zona central (la façana de Gran Via), sota la claraboia i amb oficines obertes d’atenció al públic.

L’escala senyorial uneix només aquestes 3 plantes.

Quan es van trasnsferir les competències de sanitat, l’ICS va ocupar aquestes 3 plantes i també la tercera, que es va unir a la resta per altres escales i ascensors. La resta de plantes superiors les hem anat ocupant com formiguetes, i ara també s’hi arriba per alguns (només alguns) ascensors.

L’edifici té dues plantes soterrani. Durant la visita vam accedir a tres espais on s’arriba per escales diferents (és un embolic!). En primer lloc, darrera la porta misteriosa on jo creia que hi havia la caixa forta…

…en realitat hi ha un arxiu d’històries clíniques en paper. Vés a saber d’on vénen!

Vam visitar també la sala de calderes (gegants!), de la que ens va demanar que no féssim fotos. Estava tan nerviós que em va quedar fatal, així que tampoc es veu res 😉

I he deixat la caixa forta pel final, per posar-hi una mica d’emoció 🙂 Tant a l’agost com per la sessió del dia 20 havíem demanat a infraestructures mateix si es podia visitar. Les dues vegades ens van respondre que no perquè és de la Direcció de Farmàcia del Departament de Salut, però ja ens haguessin pogut informar d’aquestes visites guiades! Sort de l’Esme.

S’hi accedeix per una escala adhoc amb un petit ascensor.

I per aquí s’hi entra, però ni el propi cap d’infraestructures hi ha pogut accedir mai. Què hi deuen guardar? Material sensible, diuen sempre.

No és ni molt menys tan gran com ens havien dit (uns 70 m2), però sí que es força alta i amb unes parets de formigó armat de mig metre d’ample. Per fora està rodejada per una avantcambra que permet fer-li la volta completament.

I tot això perquè? Doncs com expliquen en aquest post (d’on he tret la foto de la porta, que en teoria no es poden fer), inicialment es va dissenyar com a refugi antiaeri, quan el règim franquista encara creia que els aliats podien bombardejar Espanya. A començaments dels anys 40 era obligatori construir refugis a tots els edificis nous en poblacions de més de 20.000 habitants, tot i que de seguida va quedar restringit només als edificis oficials. A Barcelona se’n van construir uns 30. Quina ironia (per dir alguna cosa), quan l’edifici actual existeix precisament perquè l’anterior va ser destruït per un bombardeig franquista.

I fins aquí el que va donar de sí la visita. Es notava que a l’home li agrada l’edifici (i a mi!), i també l’arquitecte que el va dissenyar. Malgrat ser un edifici del règim en plena postguerra, va preveure espais amb molta llum natural i ventilació, per intentar garantir les millors condicions possibles per treballar.

Va ser una bona manera de passar l’últim divendres pre-nadalenc 🙂

2 Responses

  1. Eulalia says:

    Entre tots els hisporials medics i deu estar el meu de la suposada hepatitis ja que el nostre cap estaba al sotarrani de la entrada de Balmes de aquest edifici.

  2. francesc says:

    Un dia ho vaig estar mirant, perquè ja m’havies dit que per anar-hi baixaves a una mena de soterrani. Per Balmes 22 no es pot baixar. Per Balmes 20 em va semblar que sí però el problema és que està sempre tancat i només obren un cop l’any quan toca fer el simulacre d’incendi (és just per on ens toca baixar a nosaltres).

Deja un comentario