històries de la nostra feina: el doctor bonet, més bombes i una caixa forta

Publico l’últim post que ja tenia a mitges, en aquest cas sobre el que va ser el barri de la seva vida, de la Plaça Letamendi al Carrer Girona. Som-hi.

Tots dos treballem a la seu central de l’Institut Català de la Salut (ICS), a la cantonada de Balmes amb Gran Via. Aquí se li diu Centre Corporatiu o simplement Balmes. Evidentment l’edifici és a l’Eixample, que com el seu nom indica va ser el barri que es va dissenyar per eixamplar la ciutat vella. Fem una mica d’història.

l’eixample de barcelona

Ens hem de situar a mitjans del segle XIX, quan la ciutat històrica (el “Gòtic” i la Ribera) ja ha crescut fins on podia pel Raval i la Barceloneta. No hi ha més lloc, i les muralles medievals que havien protegit la ciutat ara són un fre per al seu creixement. Segueix arribant gent pel procés d’industrialització, i es produeixen epidèmies de febre groga i còlera. Fora muralles està prohibit edificar per motius militars, així que el pla de Barcelona està bàsicament buit excepte els poblets veïns (Gràcia, per exemple) i els camins que hi porten. Difícil d’imaginar, no?

Aquest era el recorregut de la muralla superposat a un plànol actual.

El 1841 l’Ajuntament convoca un premi per analitzar el desenvolupament de la ciutat, que guanya el metge Pere Felip Monlau amb el treball Abajo las Murallas. Des de llavors es produeixen diferents enfrontaments fins que el 9 d’agost de 1854 el Govern permet enderrocar les muralles, amb la condició de preservar la muralla de mar (enderrocada el 1881), la Ciutadella (1869) i el Castell de Montjuic (allà continua). De la muralla medieval només se’n conserva el tros del Portal de Santa Madrona, a baix de tot del que ara és el Paral·lel.

A partir d’aquest moment cal dissenyar un pla d’expansió de la ciutat. El Govern li encarrega aquest pla a l’enginyer Ildefons Cerdà el 2 de febrer de 1859. En saber-ho, l’Ajuntament convoca el mes d’abril un concurs que guanya Antoni Rovira i Trias, el de la plaça de Gràcia, amb aquest projecte radial al voltant de la ciutat vella.

Després d’uns mesos de picabaralles entre l’Ajuntament i el Govern, aquest últim ordena l’execució del Pla Cerdà el 8 de juliol de 1860. A l’Ajuntament no estan contents. La burgesia tampoc. Què sabran aquests de Madrid sobre el que ens convé.

Cerdà era un racionalista, gran defensor de la igualtat i la higiene. Va dissenyar una quadrícula totalment simètrica de carrers verticals i horitzontals, amb la Gran Via i les seves places com a columna vertebral. Dues vies diagonals trencaven la quadrícula en forma d’aspa: la Diagonal i la Meridiana, els grans accessos a la ciutat. Totes dues es tallaven amb la Gran Via a la Plaça de les Glòries, que havia de ser el centre de la nova ciutat que s’extenia des de Montjuic fins el Besós. La ciutat vella havia de perdre la seva condició de centre.

També va dissenyar el Paral·lel, les rondes per envoltar la ciutat vella i tres vies que la creuaven en línia recta (com vam veure, només la Via Laietana s’ha acabat fent completament). Això de la Meridiana i el Paral·lel sempre m’ha fet gràcia.

En un moment on encara no hi havia cotxes, va preveure que en el futur hi hauria “locomotores individuals” i en conseqüència va dissenyar carrers prou amples (la majoria són de 20m) perquè hi circulessin. Bé, els carrers eren amples per això i per poder reprimir més fàcilment les sublevacions internes, que en aquell moment Barcelona era de sublevació fàcil.

Les mansanes eren totes iguals, quadrilàters de 113,3 metres amb els vèrtex truncats amb xamfrans de 15 metres per augmentar la visibilitat. De fet ciutats en quadrícula n’hi ha moltes, però els xamfrans són originals de Cerdà. A cada mansana només s’edificaven dos dels laterals, ja fos els oposats o en forma de L. La resta de la mansana eren jardins, amb una fondària dels edificis que no superava els 10 metres. L’alçada màxima permesa era de 16 metes perquè el sol arribés sempre als pisos baixos. Un bon lloc per viure comparat amb la ciutat atapeïda dins les muralles.

La primera casa que es va construir a l’Eixample, o almenys la primera que va tenir llicència d’obres, va ser La Carboneria. És de 1864 i encara està a Urgell amb Floridablanca. Durant molts anys va ser una casa ocupada, i l’Ajuntament la va salvar l’any passat de l’enderroc que proposaven els seus propietaris. Fixeu-vos que estreta i baixa si es compara amb les cases veïnes.

Del mateix 1864 són les anomenades Cases Cerdà (pel seu propietari, no per l’Ildefons). Encara existeixen a Consell de Cent amb Roger de Llúria, i ara són un hotel.

El Passatge Permanyer també és de 1864 i molt més anglès.

A Girona amb Diputació, al costat de casa seva, també hi ha un dels primers edificis. En aquest cas de 1865, com es veu a la foto.

De fet tota aquesta zona va ser la primera que es va edificar, com es pot veure en aquest plànol de 1870.

Menció a part mereix el Passeig de Gràcia, que era l’antic camí que portava al poble de Gràcia. Des de mitjans del XIX es va ajardinar i es va convertir en una zona d’oci, amb teatres, sala de balls i fins i tot una muntanya russa. Eren els Camps Elisis, coneguts com els Campos.

Costa d’imaginar com devia ser tot aquell Eixample sense edificis, i només fa 150 anys!

Al Passeig de Gràcia s’hi van construir els grans edificis modernistes al voltant del 1900. Jo soc més de línies rectes així que una mica ni fu ni fa, però s’ha de reconèixer que formen part indissociable de Barcelona.

e: Casa Amatller, Josep Puig i Cadafalch, 1898-1900, d: Casa Batlló, Antoni Gaudí, 1904-1907

Casa Lleó i Morera, Lluís Domènech i Montaner, 1902-1906

Casà Milà, Antoni Gaudí, 1906-1910

 

Parlant de Gaudí, la Sagrada Familia es va començar a construir el 1882. Aquestes fotos de 1896 i 1915 em fan gràcia no tan pel temple sinó per com era la zona en aquells moments.

I així, durant gairebé un segle, s’acaba edificant tot l’Eixample. Es manté en essència la quadrícula planificada però sense ocupar tota l’extensió prevista (en principi havia d’arribar fins el Besós). La burgesia ja tenia per fi el seu barri, especialment entre Balmes i Passeig de Sant Joan (la Dreta de l’Eixample).

A mi no em desagrada i entenc que respon a una mena d’utopia racionalista i igualitària, però certament no va aconseguir la igualitat i per mi li falten elements que trenquin la montonia i li donin una mica de vida. Ni que sigui algun parc o placeta tranquila. I això que el nou centre fos la Plaça de les Glòries no ho hem acabat d’aconseguir 😉

Si la quadrícula es va mantenir bàsicament com s’havia planficat, la densitat d’edificació es va anar incrementant. És possible que la planificada fos massa baixa per les necessitats de creixement de la ciutat, però l’especulació dels propietaris segur que hi va tenir alguna cosa a veure. En primer lloc es comença a ampliar la fondària dels edificis, després es permet construir a baixa alçada dins la mansana (tallers i similars) fins que finalment es permet construir a tots quatre laterals. I els jardins, si els han buscat, mai més els han trobat.

L’alçada també s’incrementa (les famoses “remuntes”) de 16 a 20 metres, amb l’argument que si l’amplada del carrer és de 20 metres, el sol a 45 graus continuarà il·luminant tot l’edifici. Entre això i fent els sostres una mica més baixos es podien guanyar un parell de pisos. Després apareixen els àtics i sobreàtics, amb la façana més retirada per mantenir l’entrada de sol.

I així anar fent caixa. Si us hi fixeu hi ha moltíssims edificis a l’Eixample amb aquesta estructura.

La nomenclatura dels carrers també es modifica, passant dels números i lletres de Cerdà (un racionalista) als noms actuals proposats per Victor Balaguer el 1864. N’hi ha de dedicats als territoris de la Corona d’Aragó (València, Mallorca, Aragó…), a institucions (les Corts Catalanes, la Diputació, el Parlament o el Consell de Cent), personatges (Balmes, Aribau, Muntaner, Casanova…) o fets històrics com Bailén, Lepant, Bruc o Casp. Jo hagués sigut més de números i lletres, la veritat, que això dels noms sempre porta discussions. Per exemple la Gran Via Diagonal (com l’anomenava Cerdà) es va dir 14 d’abril durant la República i Generalísimo Franco durant la dictadura.

L’Eixample que va dissenyar Cerdà s’extenia per tot el pla de Barcelona fins a trobar-se amb els municipis veïns. El 1897 es van annexionar a Barcelona els pobles de Les Corts de Sarrià, Gràcia, Sant Andreu del Palomar, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Martí de Provençals (el Manchester català) i Santa Maria de Sants. Horta s’afegeix el 1904 i Sarrià el 1921. D’aquesta manera ja queda configurada la Barcelona actual, amb una ciutat vella, el seu eixample i una sèrie de barris que corresponen a antics municipis independents.

la casa bonet

De la primera casa que hi va haver on ara tenim la feina se’n sap poca cosa. No n’he pogut trobar cap foto, però es diu que complia amb tots els criteris del Pla Cerdà original: estreta (fixeu-vos per exemple en la Carboneria més amunt) i relativament baixa. La foto més propera que he aconseguit és de la construcció de la Universitat, que va durar de 1863 a 1882. Que diferent era tot.

En canvi el 1906, quan es va empedrar la Gran Via a la Plaça Universitat, ja era tot molt més reconeixible.

Sigui com sigui aquella primera casa de la nostra cantonada es va enderrocar el 1901 per construir-hi la Casa Bonet, en el que en aquell moment era el Carrer Corts 239. Quina mania amb les assimetries.

L’edifici era propietat de Joaquim Bonet.

Que resulta que era un eminent obstetra de dones de classe alta, degà de la Facultat de Medicina entre 1902 i 1905, rector de la Universitat de Barcelona entre 1905 i 1913 (es va fer la casa prop de la feina) i president del Col·legi de Metges entre 1905 i 1910. Lo millor de cada casa. Per si fos poc, el 1901 el van fer Baró de Bonet. Amb tot això ja s’entén que es pogués pagar aquesta casa 😉

la bomba del coliseum

Els dies 16, 17 i 18 de març de 1938 Barcelona va patir els pitjors bombardejos de la guerra, que van deixar entre 900 i 1300 morts. L’aviació italiana seguia fent proves per la gran guerra, i aquells dies van practicar el bombardeig de saturació: moltes bombes en caiguda lliure sobre una mateixa zona. L’únic objectiu era causar pànic entre la població civil.

El dia 17 al migdia una de les bombes va caure sobre un camió que transportava explosius i que en aquell moment passava just per la cantonada de Balmes amb Gran Via.

L’explosió es va sentir a tota la ciutat i va aixecar una columna de fum de 250 metres.

La casa Bonet va quedar totalment destruida.

Es coneix habitualment com la bomba del Coliseum, tot i que aquest va aguantar de peu.

Des del 2001 hi ha un monument de record just davant.

Potser recordeu que només un mes i mig abans hi havia hagut el bombardeig de Sant Felip Neri. Van ser els dos pitjors bombardejos contra Barcelona, i ara és on tenim l’escola i la feina. Quina ciutat.

Entre les desenes de persones que van morir a la bomba del Coliseum hi havia Julia Gay, mare dels tres germans Goytisolo i que aquell dia havia baixat a comprar joguines. José Agustín, el poeta, li va dedicar molts versos al llarg de la seva vida.

Tú me explicaste un mundo
sin miedo sin fantasmas sin castigo
sin cuarto de las ratas
un mundo en el que el lobo
era bueno y quería lamerme igual
que a sus cachorros
y en el que el hombre del saco
jugaba a no encontrarme
y luego me mostraba sus latas y botellas
sus pieles de conejo.
Hasta el diablo
era allí un aliado burlón
que al mudar de disfraz se volvía
un niño como yo
que no sabía
que existiera un infierno al otro lado
sino sólo una piedra negra
en el pecho de los malignos.

me explicabas todas estas cosas.

O Cercada por la vida.

Dónde tú no estuvieras,
como en este recinto, cercada por la vida,
en cualquier paradero, conocido o distante,
leería tu nombre.

Aquí, cuando empezaste a vivir para el mármol,
cuando se abrió a la sombra tu cuerpo desgarrado,
pusieron una fecha: diecisiete de marzo. Y suspiraron
tranquilos, y rezaron por ti. Te concluyeron.

Alrededor de ti, de lo que fuiste,
en pozos similares, y en funestos estantes,
otros, sal o ceniza, te hacen imperceptible.

Lo miro todo, lo palpo todo:
hierros, urnas, altares,
una antigua vasija, retratos carcomidos por la lluvia,
citas sagradas, nombres,
anillos de latón, sucias coronas, horribles
poesías…
Quiero ser familiar con todo esto.

Pero tu nombre sigue aquí,
tu ausencia y tu recuerdo
siguen aquí.

¡Aquí!

donde tú no estarías,
si una hermosa mañana, con música de flores,
los dioses no te hubieran olvidado.

La Julia de Palabras para Julia no és la mare sinó la filla, a qui va posar el mateix nom. Que trist allò de Nunca te entregues ni te apartes, junto al camino nunca digas no puedo más y aquí me quedo sabent que es va acabar suicidant. Bueno, per ser estrictes la família sempre ha dit que va caure accidentalment des del balcó de casa seva.

Però si algun poema seu és nostre (i de molta gent, som poc originals), aquest és El lobito bueno. Els hi cantem cada nit abans d’anar a dormir.

Quina Barcelona aquella, amb Goytisolo i Gil de Biedma (que la vida iba en serio uno lo empieza a comprender más tarde), Bohigas i Bofill, García Márquez i Vargas Llosa quan encara no s’havien barallat, Colita i Maspons, els germans Moix i els Regàs, Serrat i Motta. La Gauche Divine!

l’edifici actual

L’explosió no només va destruir la Casa Bonet sinó també els dos edificis següents de Gran Via.

El 1948 s’hi va construir l’edifici actual, que ocupa aquests 3 solars de Gran Via i també el de Balmes 22, que no he trobat quan es va enderrocar. Nosaltres estem a les finestres del tercer pis de la cantonada mateix. Sud directe, sol tot el dia.

Aquesta foto és de 1952. Qui hi hauria en aquell moment a la nostra finestra? I què devia estar fent?

Com ja anunciaven abans de la construcció, en el nou edifici s’hi va instal·lar la delegació provincial de l’Instituto Nacional de Previsión (INP), encarregat tant de la seguretat social (junt amb les mutualitats) com de la prestació sanitària. Algun cop ens havien explicat que el director vivia a l’àtic, que és espectacular. Diga-li tonto a l’estado nacional sindicalista. Per cert, a la foto diria que encara hi ha l’edifici de Balmes 22, oi?

Els meus pares havien anat a l’INP a fer tràmits, i l’Eulàlia també recorda haver anat al nostre edifici per diferents motius al llarg dels anys 60 i 70: a firmar el paro, al metge del seguro (en un soterrani de Balmes 22 que hauré d’investigar) i inclús a unes oficines de Fecsa on treballava en Veiga, un col·laborador del seu despatx.

L’edifci és obra de Lluís Bonet (res a veure amb l’obstetra de la casa anterior), deixeble d’Antoni Gaudí. De fet va ser un dels arquitectes que va continuar les obres de la Sagrada Familia després de la guerra. Aquí teniu el vestíbul, que segons el meu humil criteri no és massa gaudinià 😉 I quasi que millor, que a mi massa corva em mareja. És el que s’anomena estil monumentalista, jo sempre m’he imaginat algun dictador fent un discurs allà sota el rellotge.

L’entrada la tarda del 17 d’agost. Només hi érem l’Edu i jo i de seguida es va veure que passava algo. Però el que més recordo és la ciutat vella en silenci, baixant ja de nit amb la Lola des d’Urquinaona cap a casa.

El 1978 l’INP es va dividir en l’INSS, l’INSALUD i la Tresoreria. A l’edifici s’hi va quedar l’INSALUD fins que el 1983 es van transferir les competències de sanitat a la Generalitat i es va crear l’Institut Català de la Salut (ICS). Des d’aquell moment l’edifici és la seva seu central. El 1990 es crea el Servei Català de la Salut (aka CatSalut), que es queda amb les funcions d’asseguradora i deixa a l’ICS les de provisió de serveis (junt amb altres proveïdors).

L’ICS és l’empresa més gran de Catalunya, amb prop de 40.000 treballadors. Gestiona la majoria de centres de salut (quasi 300) i 8 hospitals. Jo hi vaig començar a treballar el 2006. Al principi estàvem a la quarta planta (al costat teníem una agència de viatges si no recordo malament), però ja de seguida (2008 potser?) vam baixar a la tercera. Deu anys escalfant la cadira de la cantonada.

El 2008 vam celebrar a Montjuic la festa del 25è aniversari de l’ICS (quines fotos!). Tinc la sensació que en aquell moment ja em semblava que portava massa temps calculant indicadors, i només feia 2 anys. I mira, aquí estem quasi 10 anys després fent bàsicament el mateix. Més ràpid, més net, més maco i sobretot més acompanyats, però el mateix al cap i a la fi. Amb menys cabell, això sí.

2008-06-27 Festa ICS 017

Fins el 2011 l’edifici el gestionava i mantenia l’ICS, però seguia sent propietat de la Seguretat Social. Aquell any es va acordar traspassar-lo, junt amb 7 hospitals, a canvi dels vots favorables de CiU a la proposta de Zapatero d’enderrerir l’edat de jubilació als 67 anys. Peix al cove (o no tant al cove, que no tinc clar si es va arribar a trapassar). En tot cas era l’època que estàvem convençuts que ens posarien un Zara al vestíbul 😉

Per acabar, dir que el Manel Ferran explicava que en algun soterrani hi ha un caixa forta enorme. I quan dic enorme vull dir que pressumptament ocupa tota la planta de l’edifici. Sembla que antigament s’hi guardaven els sobres amb les nòmines (i algú deia que també les pensions), i ara diuen que hi guarden els examens de les opos. Estic fent gestions per veure si la podem visitar, us mantindré informats sobre el tema. Serà per aquí? Qui sap.

despedida y cierre

Una nota autobiogràfica per acabar. Només dues cases més amunt, a Balmes 26, van assassinar a Francesc Layret el 30 de novembre de 1920 quan sortia de casa seva.

Era un advocat defensor del moviment obrer, i el van assassinar els Sindicats Lliures de la patronal. A la Plaça Goya hi ha un monument dedicat a ell.

La part autobiogràfica és que em dic Francesc per ell 🙂

I amb això acabem aquesta sèrie d’històries sobre la història dels nostres llocs. Amb tot el que ha passat aquest mes, sembla que faci anys d’aquell primer post del 6 d’agost. Ha sigut distret fer-ho, per això.

A partir de demà ja tornem a la vida “normal”, les rutines, la feina, el cole i la guarde. A veure què tal.

One Response

  1. Eulalia says:

    Ara que has citat en Francesc Layret recordo el pare en el ascensor de la clinica quan varem venir a veureus a tu i la mare el dia del teu neixement (de fet ja et conexiem de casa) ens var dir que consti que el patro d’en Francesc no será Sant Francesc sino en Francesc Layret. M’agradat el recorregut per l’eixample si no se haguesin afegit tantes construccions a totes bandes de les cases segurament seria mes agrable i les casas se haurien conservat miillor.

Deja un comentario