Categories:

històries de la nostra escola (I): tots havíem perdut

La plaça de Sant Felip Neri, on hi ha la nostra escola, té una història prou dramàtica.

En època medieval era un cementiri. En la darrera intervenció arqueològica que s’hi va realitzar (2011) es va documentar que a dos pams sota terra està ple de «restes òssies humanes inconnexes». Comencem bé.

L’any 1673 s’hi va construir la casa convent de la Congregació de l’Oratori, fundada per l’italià Felip Neri al segle XVI i més coneguts com a felipons. Es tracta de congregacions de sacerdots i seglars que no estan lligats per cap vot, i que funcionen de manera autònoma. Des d’aquell moment viuen en aquest edifici, on dina la Lola cada dia. Uns anys més tard, al voltant del 1750, van construir l’església de Sant Felip Neri per poder resar com déu mana. Sembla que és un dels pocs edificis d’estil barroc de Barcelona.

Aquí teniu la casa de l’oratori a l’esquerra i l’església a la dreta.

Un dels quadres que hi ha dins l’església presenta un Felip Neri amb la cara d’Antoni Gaudí. Sembla que l’arquitecte anava cada dia a l’església, i el pintor Joan Llimona li va demanar permís per pintar el quadre amb el seu rostre. Gaudí baixava cap a la plaça com cada tarda quan va morir atropellat per un tramvia el 1926.

Després del cop d’estat de 1936, els felipons van fugir per evitar represàlies. Durant la guerra l’església es va utilitzar com a magatzem d’objectes de valor. El convent es va convertir en un centre d’acollida de nens orfes, amb pares al front o de famílies que no se’n podien fer càrrec. Molts d’ells eren d’Alcalá de Henares.

Hi ha diverses fotos de setembre de 1936 amb els nens jugant a la plaça, igual que ara ho fa la Lola amb els seus amics.

O dinant a la mateixa sala on dina ella.

Durant la guerra, l’aviació legionària italiana, amb base a Mallorca, va ser l’encarregada de bombardejar Barcelona en suport al bàndol franquista. Molts dels atacs no tenien cap objectiu militar, sinó que es dirigien contra la població civil per atemorir-la. A la ciutat es van construir més d’un miler de refugis antiaeris. El soterrani de l’església es feia servir com un d’aquests refugis, tot i no estar preparat. Era el refugi número 1,  on s’amagaven els nens acollits i els veïns del barri en cas de bombardeig.

El 30 de gener de 1938 era diumenge. A les 9 del matí va començar un bombardeig a la zona de la Catedral i la Plaça Nova. Una de les bombes va caure a l’església, enfonsant el terra i destruint el refugi del soterrani. Hi van morir totes les persones que s’hi havien amagat. A les 11:20h, quan s’estava desescombrant la zona i atenent els ferits, hi ha haver un segon atac a la mateixa plaça. En total hi van morir com a mínim unes quaranta persones, la meitat d’elles nens. Probablement el número de morts va ser més alt.

Aquí teniu un reportatge de l’any 2008 sobre el bombardeig. Són 30 minuts que crec que val la pena veure i recordar. Paciència que a vegades falla.

Avui encara es poden veure els efectes de la metralla a tota la part baixa de l’església. Els nens aprofiten els forats per jugar i escalar.

Com han canviat les coses en 80 anys. Que lluny sembla, però en realitat fa 4 dies. Els ho haurem d’anar explicant poc a poc.

4 thoughts on “històries de la nostra escola (I): tots havíem perdut

  1. M’agradat molt tot, tant l’explicació com el reportatge. Recordo quan la meva mare m’explicava els bombardejos, l’anada als refugis, els trets pels carrers… i recordo més la postguerra, ja que jo vaig neixer el 16-6-1936

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.