Categories:

històries de la nostra escola (II): els edificis viatgers

La monumentalització del barri de la catedral

Des de finals del segle XIX i durant bona part del segle XX es defineix i s’executa la monumentalització del barri de la Catedral fins a convertir-lo en l’actual parc temàtic del barri gòtic. A Barcelona hi havia poques mostres reals de Gòtic, ja sigui perquè mai havien existit o perquè es van anar destruint en el procés d’evolució natural de qualsevol ciutat. En cert moment, però, es decideix que cal recuperar (o inventar) un passat gòtic, amb un doble objectiu. En primer lloc per (re)crear un passat idíl·lic medieval que doni origen i sentit a la nació catalana. I en segon lloc per promoure un turisme que era incipient però de casa bona. Cal dir que aquest procés també va tenir lloc a altres ciutats com París o Brussel·les.

Alguns exemples d’aquesta activitat són la construcció, l’any 1882, de l’actual façana de la catedral.

Que durant els 400 anys anteriors havia sigut així.

El 1928 es va inaugurar el pont del carrer del Bisbe, que mai havia existit:

I també durant els anys 20 es van refer totalment les cases dels canonges, sense cap relació amb el que hi havia hagut mai abans.

Com si el lloc no fos ja prou espectacular sense haver-lo de modificar.

Aquests potser són els exemples més cridaners, però es van fer moltes altres intervencions (abans i després de la guerra) a la Plaça del Rei, al Call o al Carrer Montcada, entre altres. Per no avorrir-vos, si us interessa el tema podeu consultar el llibre «El Barrio Gótico de Barcelona: Planificación del pasado e Imagen de Marca» d’Agustín Cócola. Us el podeu descarregar de manera legal i gratuïta en aquest enllaç.

L’obertura de noves vies

L’any 1859 es va aprovar el pla Cerdà, que no només definia l’exiample de la ciutat més enllà de les muralles, sinó que també preveia 3 grans vies que havien de permetre creuar fàcilment el que des de llavors es convertiria en la Ciutat Vella.

La Gran Via A unia el carrer Pau Claris amb el mar, permetent un pas ràpid de mercaderies. Com haureu endevinat, es tracta de l’actual Via Laietana, que separa el que ara anomenem Gòtic dels barris de Sant Pere, Santa Caterina i La Ribera / Born.

La seva obertura es va fer entre 1908 i 1913, destruint 335 edificis i «recolocant» més de 10.000 veïns que majoritàriament van anar a parar a barraques, ja sigui a la platja o a Montjuïc.

La Gran Via B havia d’unir el carrer Muntaner amb el port, i només s’ha fet parcialment. Correspon a l’avinguda Drassanes (oberta durant la postguerra) i la Rambla del Raval, que es va inaugurar l’any 2000. La burgesia catalana no es rendeix mai 😉

Finalment, la Gran Via C havia de creuar el barri en horitzontal per davant de la Catedral. Correspon a l’actual Avinguda de la Catedral (i Francesc Cambó), oberta l’any 1943 destruint el carrer Corribia (bé, moltes de les cases de la zona van ser destruïdes durant els bombardejos de 1938, el que els va facilitar molt la feina).

Durant l’obertura d’aquestes vies es va decidir salvar alguns edificis «singulars» o que es considerava que tenien algun valor, convertint-los en edificis viatgers.

La reconstrucció de Sant Felip Neri

Després del bombardeig de 1938 només van quedar de peu l’església i el convent, però de la resta de cases, totes elles del segle XIX, no en va quedar res.

Per tant després de la guerra ens trobem amb una plaça de Sant Felip Neri destruïda, un desig de monumentalitzar un barri, uns quants edificis pendents d’ubicar i un arquitecte municipal, Adolf Florensa, amb força imaginació. Què va sortir de tot això?

El projecte de reconstrucció és de 1956, però les obres no van acabar completament fins el 1963. El primer que es va decidir va ser ampliar considerablement la plaça.

El solar del costat de l’església va ser adquirit pels felipons.

Amb la condició que hi instal·lessin la façana (no l’interior, que es va fer de nou) de la casa del Gremi de Calderers. Aquesta casa del segle XVI s’havia d’enderrocar per obrir la Via Laietana, però va ser «amnistiada» i reconstruïda a la Plaça Lesseps l’any 1916.

Originalment tenia dues façanes, la principal al Carrer de la Bòria arribant a la Plaça de l’Àngel, i la de darrera fent un arc sobre el desaparegut Carrer de les Filateres (que, casualitats, va ser la classe de P2 de la Lola i ho serà també del Bruno).

Quan es va moure a la Plaça Lesseps, es van unificar les dues façanes en una de sola i s’hi van afegir elements nous que es consideraven típics del segle XVI per tal de «millorar-la».

La façana devia trobar a faltar Ciutat Vella (com nosaltres), i va tornar a Sant Felip Neri. Aquí es va tornar a dividir, una part es va instal·lar al costat de l’església.

I l’altra part fent cantonada. En aquesta segona és on hi ha l’arc per on s’entra a la plaça des del Carrer Montjuïc del Bisbe.

En aquest edifici és on es va instal·lar l’escola el 1959, primer depenent dels felipons i a partir de 1982 com a fundació privada (concertada per la Generalitat a partir de 1988). Ara els paguem (religiosament) el lloguer.

Però al lateral on hi ha l’arc encara hi havia més espai.

I s’hi va instalar la casa del Gremi de Sabaters., també del segle XVI. Abans estava al carrer Corribia, que es va enderrocar per obrir l’Avinguda de la Catedral (és la casa de la dreta de tot).

La façana es va guardar en magatzems municipals fins que es va instal·lar a la plaça, eliminant-ne un pis.

Els dos pisos els ocupa l’escola. Veieu que als baixos encara posa Museu del Calçat, però al 2015 els felipons els van triplicar el lloguer i van haver de marxar. Sembla que l’escola va demanar poder-s’hi instal·lar, però els felipons van preferir llogar-ho a l’hotel de la cantonada per guardar-hi les taules de la terrassa. Tontos no són.

Finalment quedava a la vista una paret mitjanera d’un edifici amb entrada pel carrer de Sant Sever (darrera la plaça). En aquest cas es va decidir plantar-hi una façana totalment nova però amb aparença «històrica», aprofitant materials d’altres enderrocs.

Aquest edifici és des de fa uns anys l’Hotel Neri que comentàvem.

Per acabar, la font del centre de la plaça es va fer de nou durant la reconstrucció.

En paraules del propi Adolf Florensa, responsable de la majoria d’intervencions al barri després de la guerra:

«En una ciudad antigua que quiera conservar su carácter, los monumentos aislados no son nada; los ambientes que los rodean son esenciales.»

En definitiva, van muntar un decorat. Però un decorat ben agradable quan hi ets!

5 thoughts on “històries de la nostra escola (II): els edificis viatgers

  1. No es impectant com ahir pero si que es interesant. Alguns cambis els hem vist i viscut i d·altres son anteriors o ens han pasat per alt.

  2. No m’ha semblat avorrit sinò interessant i moltes coses no les sabia.
    He vist el nom de l’Adolf Florensa i recordo que a la meva època sonava molt, semblava que tot ho feia ell.
    Per cert, ja veig que no has resistit la tentació de posar lles fotos de la Lola i el Bruno. Molt macos.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.