Data estelar 080428pm10 – El dia que Metrópolis es va convertir en Gotham.
Doncs sí, un dia inquietant a Manhattan, amb pluja Blade Runner constant i amb núvols grisos ocultant els pisos alts dels gratacels. Sort que almenys no feia fred.
A les 9 ha vingut la Valerie Mapp, la propietària de l’apartament on estem. És una dissenyadora de moda ben charming i guapota. Ens ha dit que si algú vol venir, que la truqui o li enviï un mail passant de l’agència, que així s’estalvia uns dolars. Pues eso, demaneu-nos el telèfon si voleu. El pis és bastant millor a la realitat que a les fotos que hi havia a l’agència.
Al matí hem anat a B&H, on sembla existir una certa discriminació en la contractació de personal per motius de religió: el 95% dels treballadors van disfressats d’ultraortodoxos jueus. A part d’això, molta gent comprant o intentant comprar. Nosaltres, a pels pankakes.
Després hem passat un moment per casa i hem anat en metro al Guggenheim, passant abans a menjar un tall de pizza. El museu què voleu que us digui, per mi això de l’art modern està molt sobrevalorat. És una distracció com qualsevol altra: hi ha qui es distreu llegint llibres, que prefereix anar al baseball, qui li agrada veure la tv, i sembla que altres prefereixen veure una performance filmada on un sr posa petards a un camí i els fa petar. Fins aquí bé, contra gustos no hi ha res escrit. Però el que és insufrible és la superioritat moral que alguns creuen que té l’art sobre la resta de distraccions humanes. Per no parlar de la gent que intenta interpretar-lo. Jo en això estic com en tot el tema de l’esoterisme, és a dir intentant saber què és frau i què és bogeria (cal dir que quasi mai me’n surto). En fi, tornant al Guggenheim, diria que la majoria dels que hi erem hauriem preferit estar passejant sota el solet a Central Park. Però és clar, avui no hi havia solet, i a falta de solet, bo és un sostre que et protegeixi una estona de la pluja. El millor: l’edifici. Llàstima que ara mateix té tota la façana tapada per obres, i la claraboia central també està tapada així que a l’interior hi ha menys llum de la que ho recordava. Però bueno, no està mal.
Al sortir del museu hem passejat una mica per Central Park (el llac amb la boira sobre l’UWS era ben xulo), i després per l’UES on hi ha rics de tota la vida, senyores que passegen el gos aristocràtic amb chubasquero (chubasquero el gos, no la senyora), altres gossos passejats per senyors amb americana i corbata (els gossos semblen dir molts dels barris), i edificis amb porters i toldos com a les pelis del W.Allen (tot i que ell és de l’UWS, on són igual de rics però amb més llibreries i més sentiments de culpa).
I de cop, en dos carrers, s’arriba a l’East Harlem i tot canvia: edificis de protecció oficial, tot d’hispanos per tot arreu (per algo l’East Harlem es diu també Spanish Harlem o El Barrio), edificis destartalats i freaks en aumento. Hem fet un cafè en un bistro mexicà ben xulo a Lexington amb la 101, tot i que hagués pogut ser caribeny per la velocitat a fer els cafès. Però la música ambient i la pluja exteriors convidaven a la tranquilitat. Sense presses, si-us-plau.
Després de pujar fins el mercat de la Marqueta, al voltant de la 115, i veure que estava tancat (haurem de tornar-hi!), hem baixat amb metro fins a Grand Central i d’allà hem fet una petita volta per la zona (d’alta incidència de NEH, amb el Chrysler i molts altres edificis colindantes) i hem anat tirant cap aquí passant per Murray Hill.
Després d’un aperitiu amb patates i cerveseta, i per no trencar la nostra tradició de sopars ètnics, el Manel, la Mireia i jo hem anat a sopar a un mexicà: un burrito picantet i bo, però sense arribar al nivell de radioactivitat del chicken jalfrezzi d’ahir. El cambrer, que era ben simpàtic, ens ha preguntat perquè erem tants espanyols a NYC, si és que era alguna excursión 🙂 La resta de la tripulació s’ha quedat a casa veient la tv (vaia veu té l’horatio!) i descansant els estomacs.
I sembla que ara la idea era fer un catán, però el manel està molt emocionant amb la càmara nova. Jo la veritat és que moltes ganes no en tenia, així que ja em va bé. I suposo que a la Mireia també perquè té una cara son…
Per acabar, l’aprendizaje del dia: què tenen en comú el SoHo, l’UES, el Village i l’East Harlem? Doncs que a tot arreu està ple de botigues de manicura! Més pijas o més cutres, tots els new yorkers semblen obsessionats per les seves ungles, independentment de la raça, sexe o classe social. I no només les de les mans, sinó també les dels peus. En fin, coses.
Esperant que demà deixi de ploure, corto y cierro.